Dimarts al vespre l’organització Deba-t em va convidar a un excel·lent col·loqui –i posterior sopar per amanir la festa– sobre la cooperació. Els convidats eren Rafael Villasanjuan, veterà de guerra en temes humanitaris des de Metges Sense Fronteres, i el jove Borja Juez, fundador de l’interessant ONG The South Face, que es dedica a finançar els millors estudis possibles a estudiants kenyans. Es van posar damunt la taula un munt de temes. Juez, que va tenir el coratge de refusar un acord amb Nacions Unides perquè no acceptava les condicions imposades des de l’organisme mundial, es preguntava si realment tenia sentit l’existència d’organitzacions que depenien exclusivament de les subvencions públiques, traient tot el valor al qualificatiu de “no governamental”. També es va insistir força, tot i que després s’intentés treure ferro a l’assumpte, en la corrupció institucional de molts països africans. I sens dubte és un dels elements claus de cara al desenvolupament del continent africà. ¿Els països africans, molts d’aquests sense una democràcia real, sense un règim de drets i llibertats i sense un canvi substancial en les estructures, sense una economia de mercat, podran agafar embranzida i enfilar cap al desenvolupant tot independitzant-se de les ajudes occidentals? Aquesta és una de les preguntes que s’han de fer des dels organismes de cooperació i des de les màximes institucions polítiques mundials.

L’any passat, 34 dels 53 països del continent africà no van aprovar a l’Índex de Democràcia que elabora anualment The Economist (i alguns altres van aprovar sense arribar ni a la categoria de “democràcia defectuosa”), que té en compte un total de 60 indicadors agrupats en cinc àmbits: el procés electoral i el pluralisme, les llibertats civils, el funcionament del govern, la participació política i la cultura política.

 

Es creu que amb simples almoines i economies planificades n’hi haurà prou. Però el que cal és tot just el contrari. L’economista Xavier Sala i Martín, en el seu llibre Economia liberal per a no economistes i no liberals, explica una anècdota viscuda ara fa dotze anys al Fòrum Econòmic Mundial de Davos. Un dirigent d’OXFAM va apropar-se al llavors president del Senegal, Abdoulaye Wade, i va preguntar-li sobre “els problemes que la globalització havia causat en el seu país”. I Wade, molt encertat, va respondre: <<Quina globalització? Quins mercats? La globalització encara no ha arribat a Àfrica i el meu govern està fent tot el possible perquè arribi aviat i poder-nos beneficiar!>>. Cal més globalització i menys proteccionisme. Més lliure mercat i menys planificació.

 

Els primers a actuar hauran de ser els líders polítics africans. Els toca a ells prendre la iniciativa. Sense pau no hi ha estabilitat política. Sense llibertat no hi ha democràcia, només corrupció. I la nostra falta de lliure mercat també els perjudica. Aquest omplir-nos la boca amb la globalització però augmentar el proteccionisme sobre els productes agrícoles occidentals, hipersubvencionats, que fa que els productes africans gairebé no puguin entrar a Europa. Com tampoc no puguin vendre’s al seu país, on és més econòmic adquirir productes occidentals subvencionats. Volen desenvolupar-se i no els deixem. Volen independitzar-se de les nostres almoines i no poden. Només volen poder competir lliurement. En igualtat de condicions.

 

El canvi s’ha de fer des d’Àfrica i per als africans. Precisament aquest va ser el motiu pel qual The South Face va refusar l’acord amb les Nacions Unides. L’ONU volia agafar els millors alumnes kenyans i emportar-se’ls a estudiar a universitats europees; Borja Juez i els seus companys volien oferir-los els millors estudis al seu país. Des del paternalisme occidental no s’aconseguirà res. El poc que tenen, com són els joves estudiants que poden aixecar el continent, ens ho emportem. La resta, com són els seus béns de consum que produeixen, no permetem que es venguin. Els hem de deixar ser lliures. Només així podran desenvolupar-se. Només una globalització real, tant a Occident com al continent africà, pot fer renéixer Àfrica.

 

fuente: nicolastomaslanchon.com